Breu història sobre l'actuació del present.

Feia fred un 22 de febrer, i la sèptima patrulla del quart pelotó de la segona divisió d'infanteria eixe dia seria transcendental en la seua història.

El soldat Andreu Domènec, natural de Castelló, tot i que feia 2 anys que resideia en Cabanes, va protegir la vida d'un ferit en batalla on posteriorment va ser abatut per un soldat del règim de qui mai es va descobrir la seua identitat.

Andreu era part fonamental de la seua patrulla. El sub-tinent Pere Rebert, el sergent Daniel Fortuny i els soldats Ausiàs, Vicent i Joan completaven aquesta.

El tràgic succés va esdevindre una plaga de desolació instantània a la "familia", així ho anomenava Andreu. Entre llàgrimes i bales van entrar dins de l'edifici adjacent al tiroteig al soldat, però amb una 25mm incrustada a la part baixa del pit poc es podia fer. La ferida era massa profunda i la pèrdua de sang... incontrolable. Vicent, company i conegut local l'exigia que es quedara amb ell, que no se n'anara, que tot eixiria bé, però Andreu amb un to pàl·lid i escopint sang per la boca no pronosticava el mateix.

Tot i que conseguiren parar l'avanç franquista, la batalla per la vida del soldat havia estat una derrota desalentedora.

Tornant cap al campament es va fer notar l'absència d'un ànima volguda, ja que a la mateixa porta del campament va escomençar a ploure. Queien llàgrimes des del cel, i des de terra...

Quan els metges realitzaren l'autòpsia trobaren en la butxaca esquerra del pantaló una carta... una carta que anava dirigida per a Dídac.

"Estimat Dídac, encara no et conec, quan vaig sortir cap a la guerra tu encara estaves al ventre de ta mare.

Ella m'ha dit que has pesat 3,100 kg i amb molt de pel (això ho has heretat de l'avi Jaume). Encara no he rebut la carta amb la teua foto però tinc la certesa que de segur eres un àngel.

El motiu d'aquesta carta és què tu, petit infant eres el motor del meu cor. Ací fa fred, no podem descansar, però quan pense en tu m'evadeix dels conflictes, de les guerres, de tot, perquè tu, estimat Dídac, eres la pau que calma el meu cor.

Només em queda un mes per a que torne a casa, i per poder agafar-te i vore la teua bellesa.

Ta mare, Anna, sempre vetllarà per tu, l'únic que has de fer és tindre una mica de paciència perque en un no res està el pare amb tu.

Desitge estar amb tu.

Ton pare, Andreu."

Els metges donaren la carta a en Vicent qui el cor entre mans llegia solemnement.

Poc després, quan ja anaven a empaquetar el cos, va caure com una ploma altra carta que venia de la butxaca interior de la jaqueta de l'uniforme. Perplexos en la dificultat de la situació van observar com al dors posava, "per a Anna, el meu àngel de la guarda"...

Dins de la profunditat de la tristesa, Miquel, el llicenciat en medicina va donar la carta directament a Vicent, qui no va tindre valor per llegir-la però qui va fer una promesa als quatre vents: -Jo, Vicent Bau i Tortosa jure donar personalment aquestes dues cartes a la dona d'Andreu i exposar l'acció d'honor per la qual va faltar el meu "germà" Andreu (fent referència a la "familia").

1 mes i dos dies més tard, al carrer Lluís Vives nombre 21 va sonar el timbre. - Qui és? - es va escoltar. - Soc en Vicent Anna, Vicent Bau.- Estrepitosament es va obrir la porta, aparegue un rostre il·luminat per la felicitat però com si d'una turmenta es tractara va canviar de il·luminat a apagat en qüestió de segons. Anna s'imaginava el per què de la visita de Vicent.

1 hora van estar reunits donant-la condolences i ajudant-la psicològicament. Vicent al remat va entregar les dues cartes a Anna i aquest se n'anà de l'immoble.

Anna entre llàgrimes i abatuda va llegir primer la carta dirigida a Dídac i com si de magia es tractara Dídac al veure a sa mare plorant va arrancar a plorar quasi en perfecta sintonia. Tog seguit Anna va obrir la segona carta:

"Anna, dolç plaer de la meua vida, qui amb la seua mà em va donar tot el que fos falta per viure.

Tu saps que eres el sol i la lluna que orienta el meu camí, tu eres qui em protegeixes ací, en terres hostils.

T'escric per a avisar-te que pot ser mai torne. Cada cop retrocedim les línies, els franquistes ens guanyen terreny amb molta facilitat, i els mitjans de formació i capacitació són mínims. Cada instant rés per la meua vida. Cauen en batalla molts companys i la mort està present als menús de cada dia.

Vull que sàpigues que pot ser no torne en cos present, però el meu amor és etern, com eterna serà la meua presència entre vosaltres. Ompli d'orgull i coratge el teu cor i cuida com tu saps a Dídac perquè jo seré part d'ell.

Tinc la certesa de que seràs bona mare com ho és la teua. no oblides que ara em toca ser a mi el teu àngel de la guarda i que vetllaré per tots dos i promet-me que quan Dídac siga major el donaràs la seua carta.

Sigues orgullosa de ser qui eres i tindre el que tens entre les mans perque en casa tenim una benedicció, i sobretot estima la vida i el regal que tenim per mantindre-la.

Sigues la dona forta de la que em vaig captivar.

T'estime, per sempre, el teu home.

Andreu"

-----------------------------

Hi han vegades que sota una acció imminent val la pena armar-se de coratge, assumir el teu possible final i carregar al futur amb esperança, Andreu no volia mentir al seu fill, i de fet no ho va fer, perque Andreu escrivia el que el seu cor sentia...

La vida pot donar-te tombarelles inesperades però el que has de fer és sentir la vida en el present i no fundamentar-te amb el pasat ni amagar-te amb el futur, has de viure el present i el present és qui mana. No especules en la teua vida, viu dels propòsits reals que pugues complir. Sigues un somniador, i quan estigues perdut, somnia en arribar a casa i comença altra vegada el camí. Perquè camins hi han molts i cadascun serà una aventura nova, però tots tenen en comú una cosa. L'inici i la fi, la resta de camí disfruta'l perque quan mires enrere pot ser siga ja tard.

La música

Si poguera tan sols per un instant arracar-me el cor per poder analitzar-lo tal vegada trobaria alguna resposta a tan innumerables preguntes... no obstant tal vegada el fantàstic de la vida es el vaivé de situacions utòpiques que esdevenen a les nostres vides dia a dia.

A l'època romàntica la música es va "imposar" com a màxim art i disciplina a l'altura dels estudis filosòfics ja que per a aquests la música es considerava un art inefable: no es veu, no es toca... però desperta en nosaltres algun sentiment, tal vegada avui en dia podem comparar-lo amb la vida mateixa... els sentiments venen i van, no es veuen, no es toquen, però el que si sabem és que vénen i van, i quan arriben ens mostren la seua bellesa.

No es pot viure sense una connexió entre música i vida ja que tant l'una com l'altra depenen de l'altra per a mantindre un ordre en l'univers.

Amor (carta d'un vençut)

M’alce i no estàs, em gite i ja m’has canviat la vida.

Antes de conèixer la teua existència podia viure sense cap tipus de dificultats, però i ara, i ara perquè em fas açò...

Desperte obsessionat amb el teu nom, no hi ha segon que pase que tu no rondes el meu cap, si em gire et vec, si tanque els ulls em fas pres dels teus braços.

Perquè em fas açò?

Camine vagament sense rumb; Nord, Sud, Est i Oest són els camins possibles, un inici, quatre camins, i el mateix final, la teua divinitat.

Ara mateix, escric aquestes paraules influenciat per tu, però aquestes paraules contenen un missatge de ràbia, ràbia per no poder agafar-te dels braços i dir-te que t’estime.

Algun dia arribarà el moment en el que sabràs que tu eres el meu alè, la meua motivació, el meu rumb, el meu somriure, la meua vida.

Però tinc por, tinc por de poder perdre’t, perquè no sé si tu sents el que jo sent, i quan tot aflora, el camp ha de créixer en harmonia, si només creix una flor en tot el camp, res tindria sentit.

Visc en un crit ofegat continu, cride perquè quan et vec no soporte no poder dir-te que eres la persona més meravellosa del món.

Tu com sempre en regales el teu somriure, però és que els teus ulls color cel em fan viatjar al paradís, quina llàstima no poder compartir el viatge amb tu...

Tot per la meua inseguretat, però crec que si no te dic res és perquè t’estime, i abans prefereix poder veure el teu somriure amistós cada dia que no poder ni tan sols recordar el meu fracàs.

Però saps què? Pense anar cap a tu, i el Sol serà testimoni de les meues paraules perquè pense captivar el teu cor i sembrar la llavor que tu has sembrat en mi, i pense regar-la tots els dies per a que l’arbre siga el més alt del món, i allí, tu i jo viurem l’un amb l’altre.

I per fi podré besar eixos llavis que tant anhel em fan sentir.

Tu no te pots fer ni idea, però ni idea de les ganes que tinc de fer-ho, perquè cada vegada que et veig és una lluita continua per aconseguir el tresor.

Però només en que em donares una senyal... una senyal... aniria a per tu, i creu-me, t’aconseguiria.

La Vida

Comença des del primer moment, i sents com t'abraça... i sents com t'atrau... i sents com t'estima...

Però poc a poc se'n va, poc a poc la deixes anar, perquè ningú t'estima, perquè t'odies, i és tot fosc i el camí s' ha fet laberint, i allí la trobes, com un crit d'esperança que t'abraça fugaçment però s'esfuma gradualment.

Intentes despertar però és sempre la mateixa sintonia, la mateixa cançó, la mateixa història. I al remat tornes a caure pres al laberint.

Un, dos, tres cops contes enrere, i intentes anar avant però els espectres del pasat allí estan, esperante a la volta del carrer.

Sents un crit ofegat per la banalitat del teu cor i penses que mai eixiras del laberint però tres, dos, un...

Allí naix una nova melodia, l'arbre sec del teu cor ja ha tret flor, bull la sang i sents la calor d'aquesta nova cançó.

Saps que és molt difícil perquè no t'estimes el suficient com per a prendre aquest tipus de decisions, però el laberint ja l'has salvat i ara un nou camí emprèn ple de problemes complexos però necessaris per a donar significat a la teua miserable vida.

Eres feliç? preguntes, sense adonar-te que ho eres des del moment en que xafes la terra, però la nostra felicitat és avariciosa, i tant!!!

Però la nostra felicitat és avariciosa perquè caminem sempre cap a la trobada de nosaltres mateixos i quan més ens trobem, més ens adonem de que en menys som millors perquè al remat només et necessites a tu mateixa ja que la font de la felicitat eres tu mateix i no un objecte o altra persona.

Aquest món està concebut per a no buscar res, ser un peó del sistema. Naixes, t'adaptes a ella, serveixes per a ella i mors oblidat en l'eternitat.

Però que bonic és poder viure aquest procés intentant conèixer a tu mateix i poder compartir amb els altres aquestes reflexions perquè almenys creus que tu influeixes en la vida dels altres i això, en certa mida, et fa sentir-te realitzat...

Amistat

És un do obtenir-lo, més una vertadera llàstima perdre’l.

Com un llampec a mitat de la nit arriba al teu cor, i el deixa marcat per sempre. PER SEMPRE

Com la pota que suporta la taula, com el mur que sosté la casa sencera, com l’aire que em dona vida, allí estàs tu, sempre assertiva. Tu sempre em dius les coses com les penses, i jo done gràcies per confiar-me la teua sinceritat.

A vegades dol, dol molt, però dels errors em fas aprendre, i de la derrota em traus victoriós.

És fàcil allunyar-se, perquè el camí no és fàcil, però si hi ha camí és perquè tu estàs en ell, així que per molt lluny que pugues estar, sempre estaràs gravat a foc al meu cor.

Et demane disculpes, més sempre ens oblida assumir el nostre paper que és la reciprocitat però tot i que a vegades falte comunicació, el nostre amor està per damunt de tota raó física, i sé, que si jo em vaig a la lluna, tu vindràs agafant-me de la mà.

Recorda, sense tu, el camí no és camí.

Alegria

Rèiem a pulmó obert, i tant... queia pel got la gota màgica.

A les nostres mans ens trobàvem i amb la mirada ens devoràvem. Entre mos i mos, bevíem de la nostra cervesa.

Parlàvem del passat; de la nostra primera excursió amb l’escola, dels campaments d’estiu, del nostre primer bes... quina ridiculesa, pensàvem. Però ho fèiem amb el nostre més sincer somriure.

El temps pareixia aturar-se perquè estàvem molt a gust, tants anys sense veure’ns. Però encara conservàvem aquell somriure, el somriure que em feia volar al paradís, somniar i baixar a la terra més feliç que mai, eixe era el teu poder màgic, en tu mai podia estar trist, mai.

Encara recorde les paraules que em vas dir molt anys enrere –recorda, la vida és l’infern, només podràs salvar-lo si ho veus des de l’optimisme, perquè el camí és rocós i dificultós però amb la sintonia de l’alegria el paisatge serà el paradís i tu mateix et sentiràs Déu.

Hui torne com cada any al lloc on et vaig conèixer, però torne rient perquè sé que estàs amb mi i perquè tu eres la font del meu somriure perquè davant una situació adversa tu eres qui em fa canviar el punt de vista, i només gràcies a tu, estimada companya, només gràcies a tu l’arbre que contínuament creix al meu cor sempre té flor. 

I nosaltres, qui som?

ELS VALORS DIARIS

Despertem tots els dies, i obrim els ulls, amb el cervell en silenci. Despertem, tot i que tenim els ulls oberts, no som capaços de veure, i encara menys... d’observar.

Despertem i ens alcem, vagament vius, però ho fem.

Va passant el dia, i cau la nit, i dormim, a les utopies dels somnis eterns.

Passen els mesos, els anys, ens fem majors. SÍ! Ens fem majors i ens fem vells però al procés d’envelliment sempre hi ha coses en continua trobada i renovació...