La Vida

Comença des del primer moment, i sents com t'abraça... i sents com t'atrau... i sents com t'estima...

Però poc a poc se'n va, poc a poc la deixes anar, perquè ningú t'estima, perquè t'odies, i és tot fosc i el camí s' ha fet laberint, i allí la trobes, com un crit d'esperança que t'abraça fugaçment però s'esfuma gradualment.

Intentes despertar però és sempre la mateixa sintonia, la mateixa cançó, la mateixa història. I al remat tornes a caure pres al laberint.

Un, dos, tres cops contes enrere, i intentes anar avant però els espectres del pasat allí estan, esperante a la volta del carrer.

Sents un crit ofegat per la banalitat del teu cor i penses que mai eixiras del laberint però tres, dos, un...

Allí naix una nova melodia, l'arbre sec del teu cor ja ha tret flor, bull la sang i sents la calor d'aquesta nova cançó.

Saps que és molt difícil perquè no t'estimes el suficient com per a prendre aquest tipus de decisions, però el laberint ja l'has salvat i ara un nou camí emprèn ple de problemes complexos però necessaris per a donar significat a la teua miserable vida.

Eres feliç? preguntes, sense adonar-te que ho eres des del moment en que xafes la terra, però la nostra felicitat és avariciosa, i tant!!!

Però la nostra felicitat és avariciosa perquè caminem sempre cap a la trobada de nosaltres mateixos i quan més ens trobem, més ens adonem de que en menys som millors perquè al remat només et necessites a tu mateixa ja que la font de la felicitat eres tu mateix i no un objecte o altra persona.

Aquest món està concebut per a no buscar res, ser un peó del sistema. Naixes, t'adaptes a ella, serveixes per a ella i mors oblidat en l'eternitat.

Però que bonic és poder viure aquest procés intentant conèixer a tu mateix i poder compartir amb els altres aquestes reflexions perquè almenys creus que tu influeixes en la vida dels altres i això, en certa mida, et fa sentir-te realitzat...