Feia fred un 22 de febrer, i la sèptima patrulla del quart pelotó de la segona divisió d'infanteria eixe dia seria transcendental en la seua història.
El soldat Andreu Domènec, natural de Castelló, tot i que feia 2 anys que resideia en Cabanes, va protegir la vida d'un ferit en batalla on posteriorment va ser abatut per un soldat del règim de qui mai es va descobrir la seua identitat.
Andreu era part fonamental de la seua patrulla. El sub-tinent Pere Rebert, el sergent Daniel Fortuny i els soldats Ausiàs, Vicent i Joan completaven aquesta.
El tràgic succés va esdevindre una plaga de desolació instantània a la "familia", així ho anomenava Andreu. Entre llàgrimes i bales van entrar dins de l'edifici adjacent al tiroteig al soldat, però amb una 25mm incrustada a la part baixa del pit poc es podia fer. La ferida era massa profunda i la pèrdua de sang... incontrolable. Vicent, company i conegut local l'exigia que es quedara amb ell, que no se n'anara, que tot eixiria bé, però Andreu amb un to pàl·lid i escopint sang per la boca no pronosticava el mateix.
Tot i que conseguiren parar l'avanç franquista, la batalla per la vida del soldat havia estat una derrota desalentedora.
Tornant cap al campament es va fer notar l'absència d'un ànima volguda, ja que a la mateixa porta del campament va escomençar a ploure. Queien llàgrimes des del cel, i des de terra...
Quan els metges realitzaren l'autòpsia trobaren en la butxaca esquerra del pantaló una carta... una carta que anava dirigida per a Dídac.
"Estimat Dídac, encara no et conec, quan vaig sortir cap a la guerra tu encara estaves al ventre de ta mare.
Ella m'ha dit que has pesat 3,100 kg i amb molt de pel (això ho has heretat de l'avi Jaume). Encara no he rebut la carta amb la teua foto però tinc la certesa que de segur eres un àngel.
El motiu d'aquesta carta és què tu, petit infant eres el motor del meu cor. Ací fa fred, no podem descansar, però quan pense en tu m'evadeix dels conflictes, de les guerres, de tot, perquè tu, estimat Dídac, eres la pau que calma el meu cor.
Només em queda un mes per a que torne a casa, i per poder agafar-te i vore la teua bellesa.
Ta mare, Anna, sempre vetllarà per tu, l'únic que has de fer és tindre una mica de paciència perque en un no res està el pare amb tu.
Desitge estar amb tu.
Ton pare, Andreu."
Els metges donaren la carta a en Vicent qui el cor entre mans llegia solemnement.
Poc després, quan ja anaven a empaquetar el cos, va caure com una ploma altra carta que venia de la butxaca interior de la jaqueta de l'uniforme. Perplexos en la dificultat de la situació van observar com al dors posava, "per a Anna, el meu àngel de la guarda"...
Dins de la profunditat de la tristesa, Miquel, el llicenciat en medicina va donar la carta directament a Vicent, qui no va tindre valor per llegir-la però qui va fer una promesa als quatre vents: -Jo, Vicent Bau i Tortosa jure donar personalment aquestes dues cartes a la dona d'Andreu i exposar l'acció d'honor per la qual va faltar el meu "germà" Andreu (fent referència a la "familia").
1 mes i dos dies més tard, al carrer Lluís Vives nombre 21 va sonar el timbre. - Qui és? - es va escoltar. - Soc en Vicent Anna, Vicent Bau.- Estrepitosament es va obrir la porta, aparegue un rostre il·luminat per la felicitat però com si d'una turmenta es tractara va canviar de il·luminat a apagat en qüestió de segons. Anna s'imaginava el per què de la visita de Vicent.
1 hora van estar reunits donant-la condolences i ajudant-la psicològicament. Vicent al remat va entregar les dues cartes a Anna i aquest se n'anà de l'immoble.
Anna entre llàgrimes i abatuda va llegir primer la carta dirigida a Dídac i com si de magia es tractara Dídac al veure a sa mare plorant va arrancar a plorar quasi en perfecta sintonia. Tog seguit Anna va obrir la segona carta:
"Anna, dolç plaer de la meua vida, qui amb la seua mà em va donar tot el que fos falta per viure.
Tu saps que eres el sol i la lluna que orienta el meu camí, tu eres qui em protegeixes ací, en terres hostils.
T'escric per a avisar-te que pot ser mai torne. Cada cop retrocedim les línies, els franquistes ens guanyen terreny amb molta facilitat, i els mitjans de formació i capacitació són mínims. Cada instant rés per la meua vida. Cauen en batalla molts companys i la mort està present als menús de cada dia.
Vull que sàpigues que pot ser no torne en cos present, però el meu amor és etern, com eterna serà la meua presència entre vosaltres. Ompli d'orgull i coratge el teu cor i cuida com tu saps a Dídac perquè jo seré part d'ell.
Tinc la certesa de que seràs bona mare com ho és la teua. no oblides que ara em toca ser a mi el teu àngel de la guarda i que vetllaré per tots dos i promet-me que quan Dídac siga major el donaràs la seua carta.
Sigues orgullosa de ser qui eres i tindre el que tens entre les mans perque en casa tenim una benedicció, i sobretot estima la vida i el regal que tenim per mantindre-la.
Sigues la dona forta de la que em vaig captivar.
T'estime, per sempre, el teu home.
Andreu"
-----------------------------
Hi han vegades que sota una acció imminent val la pena armar-se de coratge, assumir el teu possible final i carregar al futur amb esperança, Andreu no volia mentir al seu fill, i de fet no ho va fer, perque Andreu escrivia el que el seu cor sentia...
La vida pot donar-te tombarelles inesperades però el que has de fer és sentir la vida en el present i no fundamentar-te amb el pasat ni amagar-te amb el futur, has de viure el present i el present és qui mana. No especules en la teua vida, viu dels propòsits reals que pugues complir. Sigues un somniador, i quan estigues perdut, somnia en arribar a casa i comença altra vegada el camí. Perquè camins hi han molts i cadascun serà una aventura nova, però tots tenen en comú una cosa. L'inici i la fi, la resta de camí disfruta'l perque quan mires enrere pot ser siga ja tard.
No hay comentarios:
Publicar un comentario